Hi ha llocs on encara hi van lleons

Des del punt de vista de l’arquitecte actual, un projecte per una presó sembla a primera vista un encàrrec extrem, en certa mesura marginal i excèntric respecte les problemàtiques habituals amb les que treballen els arquitectes. No és així: la presó posa sobre la taula les problemàtiques més bàsiques de l'arquitectura i del paper de l'arquitecte, i a més a més ho fa amb un grau de claredat que frega la violència. En el projecte de la presó la pregunta per la validesa de l'arquitectura i pel rol de l'arquitecte és inevitable. No hi ha subterfugis possibles: la presó posa de manifest, de manera clara i brutal, tant les limitacions com les potencialitats de l’arquitectura. Enfrontat radicalment -és a dir, des de l'arrel-, el problema de la presó ens confronta amb qüestions d'ordre ètic i polític sobre el valor de l’arquitectura que, si bé sempre són presents, sovint se situen en un segon pla en la pràctica arquitectònica.

From the point of view of contemporary architects, a prison project can seem like an extreme commission at first. To a certain extent, it may appear marginal and eccentric with respect to the usual work that architects do. But that isn’t the case: the prison sets forth the most basic problems facing architecture and the role of the architect, and it does so with a degree of clarity that borders on violence. In the context of prison design, questions inevitably arise about the validity of architecture and the part that architects play. There can be no subterfuge: the prison lays bare architecture’s limitations as well as its potential in a very clear and brutal way. Taken on radically, i.e., from the root, the problem of the prison presents us with ethical and political questions concerning the value of architecture which, though they are always present, are often pushed into the background in the course of architectural practice.

Actar Publishers